LA INTEL·LIGÈNCIA DELS ORDINADORS

http://ciencia.ara.cat/centpeus/2014/06/11/la-intel%C2%B7ligencia-dels-ordinadors/?_ga=1.48704544.726816299.1430905756




Fer-se trampes al solitari és una cosa ben poca-solta. Et pots posar content i cridar que has guanyat, però en el fons saps que no és el cas. Això passa en tots els àmbits de la vida, i en ciència i tecnologia també. Amb una mica de maquillatge i jugant amb les paraules, podem vendre com un gran èxit el que no passa de ser un pas més en determinat camp.


Aquests dies han anunciat que finalmentuna màquina ha aconseguit superar el test de Turing. La prova que es va proposar per saber si un ordinador pot pensar o ha desenvolupat intel·ligència o alguna cosa similar.


La cosa és complexa, perquè en parlar d’intel·ligència, acostumem a no tenir massa clar de que parlem. Però l’any 1950, el matemàtic Alan Turing va tirar pel dret i va proposar que si una màquina es comporta en tots els aspectes com si fos intel·ligent, hem de considerar que és intel·ligent. I aquí no parlem d’intel·ligència com una virtut sinó com a simple capacitat de raonar o de resoldre problemes.


Aquesta aproximació pot semblar insatisfactòria, però no deixa de ser la que apliquem a les persones. No sabem el que els passa pel cap als altres, però actuen com si fessin raonaments, com si traguessin conclusions i com si resolguessin problemes. I si encara no ho veieu clar, intenteu imaginar com ho faríeu per demostrar que penseu enlloc de només simular que penseu.


El test que va proposar Turing era simple: Es tracta de posar una persona a conversar amb algú amagat darrera una paret, o a l’habitació del costat. I a l’altre banda de la paret pot haver-hi realment una persona o, alternativament, una màquina. Podrem considerar que la màquina pensa el dia que la persona no sigui capaç d’adonar-se si està parlant amb una altre persona o amb una màquina.


Per això, quan han anunciat que una màquina ha superat el test de Turing, d’entrada sembla un gran que. Però després arriba la lletra petita, els detalls i la decepció.


En temes de intel·ligència artificial, cada dos per tres es fan concursos per veure quina màquina supera el test de Turing. El que ha passat aquest any és que finalment una màquina ha guanyat.Peeeeeeero… Les normes demanaven que enganyés als del jurat només durant el 30 % del temps.


Ep! Això ja no és enganyar completament. No crec que fos el que Turing tenia en ment. Aparentar ser humà durant una estona és relativament fàcil. D’altra banda, aquesta vegada la conversa podia tractar sobre qualsevol tema, de manera que la dificultat per la màquina era més gran que si només han de parlar de meteorologia, de cotxes o de receptes de cuina. Però els programadors van fer servir una estratègia enginyosa. Van simular que qui hi havia a l’altra banda era un noi ucraïnès de tretze anys. Així, els errors en la construcció de frases o de paraules, i el desconeixement de temes quedaven perfectament justificats.


Un bon sistema per guanyar el concurs, però totalment insatisfactori per anunciar al món que s’ha superat el test de Turing.


Per descomptat que un dia o altra el superaran sense matisos. I aquell dia discutirem i filosofarem moltíssim sobre el concepte d’intel·ligència, consciencia i tot el que hi està relacionat.


Arribarà un dia en que passarà tot aixó, però avui no és aquest dia.